El poble

Vilabertran és un petit a tocar de la ciutat de Figueres. El terme municipal és força reduït, compta amb 2,29 km² d’extensió ubicats a la plana empordanesa, a l’ interfluvi dels rius Manol i Muga, la confluència dels quals es fa aigües avall de Vilabertran. El territori és força pla i a una alçada relativa sobre el nivell del mar de 19 metres. Es troba ben regat per nombrosos pous i per la riera de Figueres o de Galligants, paral·lela amb el límit amb Vilatenim, a ponent de Vilabertran. El municipi també limita amb els veïns de Cabanes i Figueres.

1El casc urbà s’estén a llevant de l’element arquitectònic més característic del municipi, el monestir de Santa Maria de Vilabertran, una de les canòniques medievals més ben conservades de Catalunya. El poble és de carrers estrets i rectilinis, que s’entrecreuen de forma gairebé perpendicular, formant una malla que va de nord a sud i d’est a oest. La plaça de Catalunya i la plaça dels Hortolans, juntament amb els carrers de l’Empordà i de Santa Maria formen el centre urbà de la població. Aquí és on es concentren els establiments comercials, alguns dels moderns equipaments municipals i un altre dels edificis emblemàtics del poble, la Torre d’en Reig, edifici d’estil modernista, actual seu de l’Ajuntament i d’altres dependències municipals.

2L’abundant aigua del subsòl i una terra molt fèrtil han fet de Vilabertran una població de tradició eminentment agrícola. L’existència de sistemes de rec molt eficients, com les sínies o els pous, han donat com a resultat que històricament el recurs econòmic més important del municipi hagi estat l’agricultura. La plana vilabertranenca és un terreny molt pla i fèrtil i l’horta n’és el sistema de conreu més estès.

Tots aquests elements han configurat un paisatge molt interessant, en el qual es barregen els conreus i els xiprers,l’arquitectura popular de les cases i edificis del poble i l’arquitectura medieval del conjunt medieval de Santa Maria.

+ informació

La cultura

Vilabertran concentra diversos aconteixents relacionats amb el món de la cultura. El primer d’aquests esdeveniments es la Schubertíada de Vilabertran, una sèrie de concerts de música clàssica que intenten rememorar les reunions que duien a terme els amics i seguidors de Schubert a Viena. Els concerts es realitzen en la intimitat de l’església romànica de la canònica de Santa Maria de Vilabertran.

Sons del Món, és un festival de Música, Gastronomia i Enologia que es realitza des de l’any 2006 en dos entorns de luxe, el conjunt monàstic de Santa Maria de Vilabertran i la Ciutadella de Roses.

La fira de l’Horta i la poma de “relleno” es celebra a Vilabertran, des de l’any 2000. el seu objectiu és donar a conèixer els productes de l’horta i en especial els productes autòctons, així com degustar algunes de les receptes culinàries més populars de Vilabertran, la poma de “relleno”. La fira coincideix amb la celebració de la festa petita o de Sant Ferriol, que es celebra el tercer cap de setmana de setembre.

La festa major es celebra per honorar la patrona del poble, Santa Maria, pels voltants del 15 d’agost.

L’Horta: un dels tresors de la plana

L’abundant aigua del subsòl i una terra molt fèrtil han fet de Vilabertran una població de tradició eminentment agrícola. L’existència de sistemes de rec molt eficients, com les sínies o els pous, han donat com a resultat que històricament el recurs econòmic més important del municipi hagi estat l’agricultura. La plana vilabertranenca és un terreny molt fèrtil i l’horta n’és el sistema de conreu més estès.

Aquestes explotacions d’horta són de petita dimensió i es troben disperses en peces o peces originades en el repartiment de les grans propietats o terrenys comunals els segles XVIII – XIX.

Els horts es reguen amb els nombrosos pous i sínies. De sínies se’n compten fins a vint-i-dues, disperses per tot el municipi i fins i tot al casc urbà. La majoria d’elles, van ser construïdes al llarg del segle XX com una forma eficient de gestió de l’aigua per al rec.

Els productes d’horta de la plana assorteixen els mercats de l’Empordà i de les comarques veïnes, tot i que a la ciutat de Figueres és on s’ha venut tradicionalment la major part de productes vilabertranencs.

Als sectors menys rics en aigua s’hi conreen cereals i farratges i s’hi ha plantat ceps o peus de vinya i s’hi recol·lecten canyes per a fer-ne cistells i encanyissats.

El paisatge: xiprers, canyissos i tramuntana

L’horta, els canyissos i els xiprers han originat un dels trets més característics de Vilabertran: el paisatge.

Aquest paisatge es compon dels elements més característics de la plana empordanesa: els conreus d’horta, que vesteixen de color i endrecen la terra, els canyissos que ressegueixen els cursos de l’aigua i els xiprers, que, disposats en forma de tanques, protegeixen els conreus del vent de tramuntana.

Alguns fets històrics interessants

La història del municipi es confon amb la del monestir després de la seva fundació, el 1069, obra de Pere Rigald (o Rigau), un dels personatges il·lustres del poble. El poble va créixer al voltant del monestir de Santa Maria, prop d’una abundosa font, en una cruïlla de camins: els que baixaven dels colls de la Maçana i de Banyuls, passava per Peralada i pel carrer de Santa Maria de Vilabertran, que anava a ajuntar-se prop de Figueres, a l’Aigüeta, amb el que procedia del coll de Panissars (El Pertús), que en l’època Carolíngia dividia els comptats d’Empúries – Peralada i Besalú.

L’origen de Vilabertran, és tanmateix, anterior al segle XI. de l’erecció del cenobi hi havia un petit hàbitat amb la seva esglesiola dedicada a la Verge, que ja és esmentada en alguns preceptes del segle X.

En temps de l’abat Guillem (1191-94) el vescomte Jofre (II) de Rocabertí cedí al cenobi la jurisdicció civil i criminal del lloc de Vilabertran, prova de l’interès que els vescomtes, senyors de Peralada, tenien envers la canònica, que es convertí en panteó familiar dels seus principals protectors. A l’església, els Rocabertí i tingueren capella pròpia a l’extrem septentrional del creuer; moltes de les sepultures dels Rocabertí s’han perdut, les que encara restaven a la fi del segle XIX foren traslladades a l’església del Carme de Peralada.

Com a gran esdeveniment històric, es recull el de la tardor de 1295, quan el rei Jaume II es casa amb Blanca d’Anjou a Santa Maria de Vilabertran. Aquest fou un esdeveniment fastuós, del qual n’ha quedat constància en textos de Ramon Muntaner.

El 1377 el rei Pere III concedí llicència a l’abat Ramon d’Escales per a fortificar Vilabertran, i el 1392 el mateix rei posà el monestir sota la seva protecció. La muralla encara es pot observar recorrent el carrer de l’abadia.

L’abat Cosme Damià Hortolà (1564-68), fou un altre dels personatges il·lustres que protagonitzà un episodi històric de rellevància al municipi. L’abat va ser un notable hel·lenista, hebraista i teòleg va tenir una intervenció brillant al concili de Trento (1560).

Ja en el segle XX, cal destacar dues figures que tingueren importància en la història del poble. Per una banda, Josep Reig, constructor de la Torre que porta el seu nom, d`estil modernista, va ésser construïda amb tots els avanços de l’època. Els mobles van ésser dissenyats per cada racó de l’edifici seguint el mateix estil. Hi havia també una completa biblioteca. Però a l’any 1936 va esclatar la guerra i va ésser totalment saquejada.

Ramon Reig, va ser pintor i il·lustrador i un dels personatges més importants de la història de Vilabertran. Va ser professor de dibuix a l´Institut d’Educació Secundària de Burgos i a Figueres, on va tenir d’alumne, entre altres a Salvador Dalí. Va vendre la Torre d’en Reig a l’Ajuntament de Vilabertran amb la finalitat d’ubicar-hi les escoles i les oficines de l’alcaldia.